Restar aquí

El senyor Martí, després de tants anys, tenia un resevat a aquella granja antiga i vella. El cambrer, un home baixet, i sense afaitar, sempre el rebia amb un ampli somriure, i l'acompanyava fins a la seva tauleta de màrmol blanc amb les potes negres, que hi havia just a la porta de la terrassa que darrere hi tenia la granja.

El senyor Martí, era d'aquells homenets tan agradables i simpàtics, que sempre filaven conversa amb algú a la parada del Tramvia, o les concentracions esporàdiques al Passeig de gràcia, cada cop que en Gaudí inauguraba algun edifici per la emergent burgesia catalana. Era molt conegut a la granja, i sempre seia a la cadira de fusta, que romania intacte per aquella eminència popular del centre de Barcelona. Tot i ser una persona afable, al senyor Martí, li encantaba gaudir de l'ombreta estiuenca de la terrassa, i respirar la llum del sol que entrava per les fulles de les moreres del jardí. ''Un café sol''. El seu café sol, i el puro de café, sempre acompanyaven al senyor Martí, en la seva lectura matinera del diari.

Aquells temps de color sípia, eren la viva imatge del desenvolupament industrial i social, de la Barcelona de principis de segle. Noves construccions, grans nuclis urbans, tradicions catalanes. El senyor Martí, que de burgués en tenia molt poc, s'havia fet respectar en els seus anys com a condutor del tramvia, que baixava dels Jardins de Gràcia, fins a La Rambla de Catalunya. Tot i la llarga jornada laboral, sempre trobava una estona per fer el seu café sol, llegint la nova premsa, que cada cop més s'obria pas entre les classes més populars i 'fotudes'.

Ell vivia al carrer de Sants, just al costat de la Plaça d'Espanya, i sempre hi feia unes quantes voltes, per no perdre el costum de caminar. Tot i el seu bastó, caminava amb una lleugeressa fascinant amb els 85 anys que li pertocaven. Sempre anava caminant fins al carrer Pelai, a fer el seu café sol matutí. Ningú sap perqué, però tothom tenia la sensació que aquell personatge afable, amagava alguna cosa, era especial.

Sempre enigmàtic, el senyor Martí, gaudia cada diumenge d''hivern, d'una llarga passejada per la platja de Gavà. Tot sol, agafava la seva bicicleta, i amb molta destressa la conduïa fins a prop de la sorra. Feia unes quantes voltes els seus pantalons de pana marrons, es treia les velles sabates, i a caminar. Conten que un dia, enamorat de la mar, i com hipnotitzat, va començar a caminar mar endins. Va ofegar-se.

Diuen que desde llavors, la seva dona, cada diumenge d'hivern porta un ram petitet de flors, i el llença el mar. Alguns, asseguren, que cada matinada, de dissabte a diumenge, un codonyer surt desde el fons del mar, prestant a la nit, en una conjunció perfecta amb el mar i el cel, la perfecció no matemàtica, resultat de la suma de la natura i l'acció humana.