Les meves ficcions

M'esperava a Girona, i correns vaig anar a agafar un autobús a la Plaça Urquinaona, que em dugués fins allà. Després de vint minuts, ja s'apropava el vehicle taronja i vermell de la Sarfa. Pujà; mentre li donava el bitllet al conductor, sospitosament alegre i jovial, anava cercant una plaça on poder evadir-me de la resta de gent, i submergir-me a la meva novel·la.

Vaig tirar de la meva bossa fins a un seient, que portava les cortines 'Hansel i Gretel', estirades i sense arreplegar. Aquell matí d'estiu s'havia aixecat amb un sol imponent, i agraïa la fresqueta i l'obscuritat protectora que donaven les cortines. Mentre treia el llibre 'Empúries', vaig veure com uns seients davant meu, seia una noia d'uns 30 anys amb un nin de semblant hiperactiu i revoltós. Efectivament. La noia va seure amb cara de preocupació, i el nen veient el passotisme de la mare, va trobar en mí, la joguina perfecta. Mirant cap endarrere va començar a amargar-se darrere el seient, i tornava a sortir, per veure si l'estava mirant. A mí mai m'han agradat els nens, pero potser l'instint maternal 'lleona' s'em va encomanar, i li vaig començar a seguir el joc. Llàstima que tant ell com jo, ens cansessim l'un de l'altre en qüestió de pocs minuts.

Era el moment perfecte per fer la inmersió al meu món surrealista quotidià, que ningú aconseguia entendre, tret de la meva loca preferida. L'autobús ja arrencava, i vaig aprofitar per mirar per la finestra, fent-me servir de la mà dreta per retirar una miqueta les cortines. La llum del sol, va provocar, que quan tornès a la realitat del bus, no veiès res del que hi passava allà dins. Pàgina 56, El Comandant Armando Rampas, va ordenar la ràpida evacuació de la nau, un dels motors s'havia incendiat per culpa d'alguna mà inexperta, i el timò no responia. Aquell tros de ferro gegant, va començar a fer voltes. Anàvem directes a un satèlit en ple eclipse, i no es veia una merda cap on aniriem a parar. Una frenada, diverses voltes de campana. Fi.