Deliris...

Sense gairebé ni adonar-se'n va caure. De sobte, necessitat, esperança, nervis, anhels, desesperació. Evocació. I ara, ja només somia amb aquella gironina...

Restar aquí

El senyor Martí, després de tants anys, tenia un resevat a aquella granja antiga i vella. El cambrer, un home baixet, i sense afaitar, sempre el rebia amb un ampli somriure, i l'acompanyava fins a la seva tauleta de màrmol blanc amb les potes negres, que hi havia just a la porta de la terrassa que darrere hi tenia la granja.

El senyor Martí, era d'aquells homenets tan agradables i simpàtics, que sempre filaven conversa amb algú a la parada del Tramvia, o les concentracions esporàdiques al Passeig de gràcia, cada cop que en Gaudí inauguraba algun edifici per la emergent burgesia catalana. Era molt conegut a la granja, i sempre seia a la cadira de fusta, que romania intacte per aquella eminència popular del centre de Barcelona. Tot i ser una persona afable, al senyor Martí, li encantaba gaudir de l'ombreta estiuenca de la terrassa, i respirar la llum del sol que entrava per les fulles de les moreres del jardí. ''Un café sol''. El seu café sol, i el puro de café, sempre acompanyaven al senyor Martí, en la seva lectura matinera del diari.

Aquells temps de color sípia, eren la viva imatge del desenvolupament industrial i social, de la Barcelona de principis de segle. Noves construccions, grans nuclis urbans, tradicions catalanes. El senyor Martí, que de burgués en tenia molt poc, s'havia fet respectar en els seus anys com a condutor del tramvia, que baixava dels Jardins de Gràcia, fins a La Rambla de Catalunya. Tot i la llarga jornada laboral, sempre trobava una estona per fer el seu café sol, llegint la nova premsa, que cada cop més s'obria pas entre les classes més populars i 'fotudes'.

Ell vivia al carrer de Sants, just al costat de la Plaça d'Espanya, i sempre hi feia unes quantes voltes, per no perdre el costum de caminar. Tot i el seu bastó, caminava amb una lleugeressa fascinant amb els 85 anys que li pertocaven. Sempre anava caminant fins al carrer Pelai, a fer el seu café sol matutí. Ningú sap perqué, però tothom tenia la sensació que aquell personatge afable, amagava alguna cosa, era especial.

Sempre enigmàtic, el senyor Martí, gaudia cada diumenge d''hivern, d'una llarga passejada per la platja de Gavà. Tot sol, agafava la seva bicicleta, i amb molta destressa la conduïa fins a prop de la sorra. Feia unes quantes voltes els seus pantalons de pana marrons, es treia les velles sabates, i a caminar. Conten que un dia, enamorat de la mar, i com hipnotitzat, va començar a caminar mar endins. Va ofegar-se.

Diuen que desde llavors, la seva dona, cada diumenge d'hivern porta un ram petitet de flors, i el llença el mar. Alguns, asseguren, que cada matinada, de dissabte a diumenge, un codonyer surt desde el fons del mar, prestant a la nit, en una conjunció perfecta amb el mar i el cel, la perfecció no matemàtica, resultat de la suma de la natura i l'acció humana.

Les meves ficcions

M'esperava a Girona, i correns vaig anar a agafar un autobús a la Plaça Urquinaona, que em dugués fins allà. Després de vint minuts, ja s'apropava el vehicle taronja i vermell de la Sarfa. Pujà; mentre li donava el bitllet al conductor, sospitosament alegre i jovial, anava cercant una plaça on poder evadir-me de la resta de gent, i submergir-me a la meva novel·la.

Vaig tirar de la meva bossa fins a un seient, que portava les cortines 'Hansel i Gretel', estirades i sense arreplegar. Aquell matí d'estiu s'havia aixecat amb un sol imponent, i agraïa la fresqueta i l'obscuritat protectora que donaven les cortines. Mentre treia el llibre 'Empúries', vaig veure com uns seients davant meu, seia una noia d'uns 30 anys amb un nin de semblant hiperactiu i revoltós. Efectivament. La noia va seure amb cara de preocupació, i el nen veient el passotisme de la mare, va trobar en mí, la joguina perfecta. Mirant cap endarrere va començar a amargar-se darrere el seient, i tornava a sortir, per veure si l'estava mirant. A mí mai m'han agradat els nens, pero potser l'instint maternal 'lleona' s'em va encomanar, i li vaig començar a seguir el joc. Llàstima que tant ell com jo, ens cansessim l'un de l'altre en qüestió de pocs minuts.

Era el moment perfecte per fer la inmersió al meu món surrealista quotidià, que ningú aconseguia entendre, tret de la meva loca preferida. L'autobús ja arrencava, i vaig aprofitar per mirar per la finestra, fent-me servir de la mà dreta per retirar una miqueta les cortines. La llum del sol, va provocar, que quan tornès a la realitat del bus, no veiès res del que hi passava allà dins. Pàgina 56, El Comandant Armando Rampas, va ordenar la ràpida evacuació de la nau, un dels motors s'havia incendiat per culpa d'alguna mà inexperta, i el timò no responia. Aquell tros de ferro gegant, va començar a fer voltes. Anàvem directes a un satèlit en ple eclipse, i no es veia una merda cap on aniriem a parar. Una frenada, diverses voltes de campana. Fi.

Frenètic

Em llevo, em dutxo, surto de casa, de casa al metro, del metro a la facultat, de classe un altre cop al metro, del metro a Correus, de Correus a mirar-me una samarreta, de mirar-me la samarreta a fer la revolució, de fer la revolució a pixar, algún cop hauré de parar a pixar, de pixar al banc, després del banc, ''el esfinter apremia'', em deixo mig rotllo al cul, després a dinar. Menjar ràpid, un Whooper doble amb patates i una Coca-Cola gegant. Agafo la safata, la buido a la paparera. Vaig a la biblioteca, unes hores d'estudi. De la biblioteca cap al metro. Europa-Fira, queda menys per arribar a casa. Sopar lleuger, 'm'he de cuidar la linia'. El pijama. M'estiro.

Silenci, calma, tranquil·litat, 'Cuando pueda, aparque'...

Meva/Nostra

Venia disposat i amb ganes de explicar-vos, i explicar-me, alguna cosa interessant, alguna de les meves humils històries. Només una reflexió avui... És necessari viatjar en la solitud, que et brinda la teva bicicleta. Pero encara és més necessari, i últil el viatjar en la nostra furgoneta...

AmorT

El seu nom va ser molt discutit; i es que l'animaló comtava amb tres amos. Al final el peix blau d'aletes desfetes, es va dir Lenin. No sabem ben bé perqué, si pel revolucionari, o perqué simplement, el nom els hi agradava als amos. Feliç a la seva peixera, la vida de Lenin va passar per molts estats en molt poc temps.

A les seves espatlles, l'innocent peix blau d'aletes desfetes, té un mort. Sí sí, com ho sentiu. I es que un dia, fart d'haber de compartir amb un peix, més semblat a un virus que no pas un animal, el ''cuchitril'' que tenia per peixera, va arrancar-li el cap d'una mossegada. No sabeu quina cara de tranquilitat i plaer, se li va quedar en Lenin...

Però no creieu que el peix blau d'aletes desfetes era un peix depravat i sense sentiments. Era un revolucionari d'aigua dolça, i com va dir el Che, ''tot revolucionari es guia per grans sentiments d'amor''. I efectivament, un dia vam trobar a l'animal rodejat per milions i milions de bombolles, i es que Lenin va caure rendit als peus d'una inmigrant ecuatoriana, que amb les ulleres de bucejar a la cova de Binimel·là, somiava amb ésser una sirena.

Complements

Vaig agafar el primer avió que sortia cap a Menorca. Abans d'aterrar, ja sentia l'olor a sal, a mar, aquells mateixos olors que na Cristina i n'Irene ja em descrivien pel passeig de gràcia de Barcelona; els matins a les cales, les nits d'estiu pel port; en fi, un mun de records. Vaig agafar la meva bossa, no tenia pensat estar-me gaires dies a l'illa. Vaig agafar un bus, que em portaria al bell mig de Sant Lluís. ¡Bon dia! Cap a Sant Lluís? Un quart d'hora més tard ja hi era allà.

Anava passejant, mentre veia a tothom, iaies amb el cistell de la compra, iaios veient passar les noies a la plaça, nins corrents per allà, tots mirant-se un paperet que, suposà, repartia algú. Distret vaig caminar pels carrerons estrets, fins que vaig xocar amb una senyora, molt ben plantada, amb un carro de la compra, obviament llegint aquell paperet misteriós. Un cop de Tramontana, va expulsar el paper cap a l'aire, i sentint-me culpable, vaig anar darrere el paper com un boig, tres o quatre carrers més enllà. Vaig reproduir molt fidelment, la típica escena cómica de cine mut.

Vaig aconseguir agafar el paper. ''Tenda de complements de senyora: 3x2''. Vaig fixar-me en la direcció de la tenda, i just estava a l'altre banda de la vorera. Mentre creuava, vaig suposar que el 3x2, era un clar motiu, de que la crisi, també arribava a Sant Lluís.

El cas és que vaig sortir amb quatre ''coleteros'', tres pinzes pel cabell, un collaret de bisuteria, i una peineta. El que més em va sobtar, era que la Tenda de Complements de senyora, la portava un jove empresari sacerdot mig ateu.

Sensacions...

Despreocupat vaig arribar a casa, directe a la meva habitació ''verda''; com quan vas en metro, i en aquells transbords infinits, acabes on toca, sense haber-ho de pensar. En obrir la porta, la primera sensació d'obscuritat; obro la llum. Segona sensació, ''no és aquesta la meva habitació''. Les meves connexions sinàptiques començaren, com focs artificials, a pensar, sinó era jo el que havia canviat, i no pas la meva habitació. Tercera sensació, estupidessa. Un gos, un tucà, un pingüí, i mil animalons més, amb el típic barret de periodista, aquell que posa ''press'', em començen a fotografiar... Quarta sensació, ''sóc negre''. Porto la meva samarreta ''Mind the gap'', els braços, de sobte negres, a l'aire. Giro el coll, també negre, cap on, no feia molt, hi havia el meu llit. Veig un calendari; 4 de novembre de 2008. Torno a gira el coll, veig una tel·livisó encesa. I de sobte, un comandament a la meva mà. Canvio de canals, i tothom és negre. L'Ana Rosa Quintana, ''negra'', el Matías Prats ''negre'', la María Teresa Campos, ''negra''. En aques moment, cinquena sensació; por absoluta.

No m'havia adonat, a les parets de la que fins ara era la meva habitació ''verda'', em trobo la mateixa paraula guixada ''Beneït''. De nou, els focs artificials neuronals, començen a encendre's, i relaciono; ''Beneït'', ''negre'', ''4 de novembre''. Ja no sóc negre. La meva habitació, torna a ser ''verda'', i meva. Per un moment, tots hem siguts negres. Llàstima, gairebé no ha guanyat, i ja em torna la sisena sensació, decepció...


Hansel i Gretel- Joan Miquel Oliver
http://es.youtube.com/watch?v=VcT2lH6LWDw