martes, 28 de julio de 2009

Pulse "Inicio"

El aterrizaje, aunque algo traumático, fue sencillo. Sólo una vez tuvimos que recurrir a nuestro ya, mejorado, inglés, para poder llegar al centro de la ciudad. Una vez allí, la hospitalidad de nuestro guardia sioux y la amistad surgida entre unos cuantos compatriotas, bastó para hacernos sentir como en casa.

La carestía de los transportes públicos, se compensaba con su comodidad, aunque a veces tubieramos que rompernos la cabeza con combinaciones subterráneas, para llegar al destino deseado. La lluvia fina y débil, aunque entorpecía nuestra tarea de turistas, refrescaba nuestras cabezas acaloradas por los efímeros ratos de sol de los que disfrutábamos en la ciudad.

Noches de descontrol en bares improvisados, mañanas de madrugones, brindis por un tal Patts, horas de speaking, y ratos de compañia notcurna, hicieron del viaje, algo más que eso. Las reuniones clandestinas, los consejos entres amigos, las canciones improvisadas, las barbacoas de los domingos, "typical spanish", y los encuentros interaltánticos fortuitos, hicieron del viaje, algo más que eso, algo más que un viaje, un encuentro entre amigos, entre amantes internacionales.

La prueba de que no fue sólo un viaje, fue la agonía y las ganas de que las despedidas, ya de por sí crueles, no dejaran un sabor amargo a aquel viaje, regado en varias ocasiones con dulces de pastelería francesa, vino astrualiano y noches irrepetibles.

martes, 14 de abril de 2009

Encara recordant...

Aviat es cumplirà un any d'aquell esperat, i ansiat, cataclisme que va acabar amb un "jo", en un estat deplorable, melancòlic i desesperat, que el desgast cruel, animal, humiliant, d'aristòcrata adolescent va produir en aquest subjectivat, momentàni, i sortosament terminal "jo", físic, psicológic, i mental, que tant es podia assemblar a un heroi i a un imbècil rematat.


miércoles, 11 de febrero de 2009

En Primera Persona

Cruel i avorrida realitat modificada a plaer. Un plaer d'un altre món, de boig, desmesurat, orgàsmicament demencial. Massa políticament correcte, molt quotidià, bastant corrent. Històries mundanes, reals, des de una visió pròpia, personal, galàctica. El minimalisme-surrealisme portats moderadament a un extrem.

Un món lliure de contradiccions, de linealitat, de univarietat. Colors, infinitat de nous sentits, fins i tot olors, marihuana llegida. Humil art, inclassificable, molt interioritzable. Amb rima i ritme propis. Surrealísticament lliure d'interpretacions rígides. Poder creatiu i actiu, il·limitat.

El tètric món real compartit... transformació esbojarrada. Dits lliures, i ment potencialment, i humilment, preparada. Focs artificials al colorit, alegre i despert cervell. Idees elèctriques, descarregant sobre neurones mig adormides. A part de sa realitat.

Lletres ininteligiblament, però ordenadament, disposades, unides. Lletres transformades en sensacions, moments reals; ara, sense disposició predeterminada. Maniobres limitades, ara llum, ara ombra. Té gràcia també.

sábado, 7 de febrero de 2009

No es el final

Había acabado el último trozo de jamón; le dió un último trago al vino, y se levantó. La única copa en la mesa, acompañaba al plato y al tenedor. Miró el reloj, eran las 21:17. Todo acabaría pronto- pensó.

Abrió la puerta de la terraza. Los nervios aumentaban la sensación de frío. Se quitó la americana, y la dejó con cuidado en el suelo. Aflojó la corbata. Se subió a la barandilla, e inhaló por última vez la bocanada de aire más fresca y relajante que jamás había respirado. Dió un último repaso a su vida. El día en que se conocieron, la primera vez que se cogieron de la mano, el primer beso, como no, el día en que lo abandonó, ese mismo día.

Cogió impulso, notó el aire en la cara, y como la corbata temblaba, igual que él. Saltó. Estuvo toda la tarde preguntándose por esos segundos antes del fín. Eternos, tal y como los había imaginado. Antes de llegar, arrepentimiento. Por un segundo, aprendió a vivir sin ella, y sintió que nada acababa ahí.

sábado, 17 de enero de 2009

Tu homenaje

Miró por última vez hacia atrás. Satisfecho, y tras lo que a él le gustaba llamar ''su aventura'', abrió el paraguas y, bajo la lluvia de la vida, sin pensarlo, caminó sereno hacia lo que parecían las imponentes puertas de ''algún sitio mejor''...

viernes, 9 de enero de 2009

Sense títol

Com quan vas al zoo, i veus un ocellet que mai havies ni imaginat. Especial, bufó, exòtic, diferent, curiòs, gairebé inclassificable. Res més. Segueixes, conscientment i per por, quedan-te amb el típic mico de tota la vida. Estúpid, fastigós, buit, i sense personalitat.

domingo, 4 de enero de 2009

Qüestió de prioritats

Un d'ells tenia adicció a l'alcohol. El típic bar de la típica cantonada, havia passat a ser la seva primera casa. Les tardes de diumenge de partit, les nits desprès de la feina, el matins abans d'anar a treballar passava i feia un ''quintu''. La següent en parlar, era una noia d'uns 24 anys, de semblant tímid i pulcra. Ningú diria, que era una nimfòmana. L'educació conservadora i tradicionalista que havia rebut durant la seva socialització primària, havien produit en ella una mena de ''tabú'' invers respecte al sexe.

Un home fort, amb la barba mal afaitada, d'uns 50 anys, va confessar la seva adicció al joc. De bar en bar, i de casino en casino, en aquells on el permitien entrar, podia apostar sous sencers, i perdre'ls en una sola tirada, a la ruleta o al blacjack. Per últim, una senyora d'uns 55 anys, molt ben plantada, va assegurar que es podia tirar dies sencers en centres comercials, deixant la targeta de crèdit necessitada d'una descàrrega d'algun desfibrilador financer, que li fes repuntar la seva liquidat. Era una adicta a les compres.

Era el meu torn. De cop em vaig sentir observat. Les mirades d'aquells indesitjables, malalts i desgraciats, van concentrar-se en mi. Les conexions neuronals, van començar a enviar missatges de nervis, i tot el cos em començà a tremolar. Intentava agafar aire, però vaig ser incapaç de confessar la meva adicció a la xocolata.