domingo, 28 de diciembre de 2008

Esperando...

No sabía muy bien que deseo pedir, ni que próposito marcarse para el dos mil nueve. Se puso un vestido negro, y unas medias negras. El cinturón rojo, en medio de la cintura, a juego con los zapatos y el bolso, le hacía una figura esbelta y perfecta. Antes de salir a buscar el coche, para ir a la cena de nochevieja, apuntó sus deseos en un papel, y lo metió en su zapato derecho, rojo y de tacones altos. Allí, esperarían sus deseos a ser concedidos.

Llegó el dos mil nueve, y empezó la fiesta. Aquel trozo de folio din-a4, bailó toda la noche en aquel zapato de tacón rojo. El cava, la alegría, la música, las galas, los amigos, la fiesta, la esperanza, el baile, las serpetinas, el turrón, las neulas, la familia. El cd dejó de sonar. Era hora de irse. El alcohol había bajado lo suficiente, y estaba apta para coger de nuevo su seat negro.

Llegó a casa, se sentó en la cama, se quitó el zapato izquierdo. Al quitarse el zapato rojo de tacones del pie derecho, vio como unos trozos de papel deshecho se precipitaban al suelo. No se leía nada en ellos. El sudor del pie, enfundando en la media, y las largas horas de baile, habían borrado la tinta.

Aquellos deseos que esperaban, al azar y a ser concedidos, nunca lo serían. De nuevo, había perdido tres o cuatro deseos por el camino.

martes, 16 de diciembre de 2008

"Exit"

Perdut en aquell passadís, entre el passat i el present, era incapaç de mirar cap al futur. De sobte un cartell il·luminat d'"Exit" es vislumbrava al fons d'un passadís ple d'imatges, moments, pensaments, sentiments, que semblaven ser tots records d'un passat aparentment millor.

Vaig llançar-me a córrer, amb la única intenció de fugir d'aquell passadís tormentós, i alhora especial, per aquella porta, que tenia l'apariencia d'una sortida d'emergencia. Em va donar la impressió de passar-me mesos correns fins la porta. Al arrivar, era tancada. De nou, i desprès de tres anys, no seria aquella porta, la que m'alliberés, per fi, d'aquell passadís, tètric, fred i ple de records.

martes, 9 de diciembre de 2008

Se acabó

La vida és això, petites responsabilitats, que aumenten dia a dia. Una ment activa, aposta per ella mateixa, i arrisca. S'arrisca a pensar, i a dir el que pensa. Sempre he assumit que déu no existeix, que és una simple creació covard i infantil, que socialment, i entre tots, ens construim. El dolor dificil i traumàtic de perdre un èsser estimat, es multiplicaria per cent, si no creguessim en que algú ens espera al més enllà. Per alguns, aquest que espera, és un ésser suprem, creador del món. Per mí, l'unic que m'espera és el no res, la pau, la serenor, la tranquilitat d'haver fet tot bé, i no haver deixat res per fer.

Assumir aquesta idea, i afirmar-la, comporta un risc i una responsabilitat. Fins a la tomba, m'acompanyarà la sensació de dubte. El dubte, de si assumiré amb la maduressa que cal, la meva pròpia mort, sabent que allà, no m'espera ningú.