Breus històries

Pulse "Inicio"

2009-07-28T05:58:00.000-07:00

El aterrizaje, aunque algo traumático, fue sencillo. Sólo una vez tuvimos que recurrir a nuestro ya, mejorado, inglés, para poder llegar al centro de la ciudad. Una vez allí, la hospitalidad de nuestro guardia sioux y la amistad surgida entre unos cuantos compatriotas, bastó para hacernos sentir como en casa.

La carestía de los transportes públicos, se compensaba con su comodidad, aunque a veces tubieramos que rompernos la cabeza con combinaciones subterráneas, para llegar al destino deseado. La lluvia fina y débil, aunque entorpecía nuestra tarea de turistas, refrescaba nuestras cabezas acaloradas por los efímeros ratos de sol de los que disfrutábamos en la ciudad.

Noches de descontrol en bares improvisados, mañanas de madrugones, brindis por un tal Patts, horas de speaking, y ratos de compañia notcurna, hicieron del viaje, algo más que eso. Las reuniones clandestinas, los consejos entres amigos, las canciones improvisadas, las barbacoas de los domingos, "typical spanish", y los encuentros interaltánticos fortuitos, hicieron del viaje, algo más que eso, algo más que un viaje, un encuentro entre amigos, entre amantes internacionales.

La prueba de que no fue sólo un viaje, fue la agonía y las ganas de que las despedidas, ya de por sí crueles, no dejaran un sabor amargo a aquel viaje, regado en varias ocasiones con dulces de pastelería francesa, vino astrualiano y noches irrepetibles.

Encara recordant...

2009-04-14T10:45:00.000-07:00

Aviat es cumplirà un any d'aquell esperat, i ansiat, cataclisme que va acabar amb un "jo", en un estat deplorable, melancòlic i desesperat, que el desgast cruel, animal, humiliant, d'aristòcrata adolescent va produir en aquest subjectivat, momentàni, i sortosament terminal "jo", físic, psicológic, i mental, que tant es podia assemblar a un heroi i a un imbècil rematat.

En Primera Persona

2009-02-11T12:07:00.000-08:00

Cruel i avorrida realitat modificada a plaer. Un plaer d'un altre món, de boig, desmesurat, orgàsmicament demencial. Massa políticament correcte, molt quotidià, bastant corrent. Històries mundanes, reals, des de una visió pròpia, personal, galàctica. El minimalisme-surrealisme portats moderadament a un extrem.

Un món lliure de contradiccions, de linealitat, de univarietat. Colors, infinitat de nous sentits, fins i tot olors, marihuana llegida. Humil art, inclassificable, molt interioritzable. Amb rima i ritme propis. Surrealísticament lliure d'interpretacions rígides. Poder creatiu i actiu, il·limitat.

El tètric món real compartit... transformació esbojarrada. Dits lliures, i ment potencialment, i humilment, preparada. Focs artificials al colorit, alegre i despert cervell. Idees elèctriques, descarregant sobre neurones mig adormides. A part de sa realitat.

Lletres ininteligiblament, però ordenadament, disposades, unides. Lletres transformades en sensacions, moments reals; ara, sense disposició predeterminada. Maniobres limitades, ara llum, ara ombra. Té gràcia també.

No es el final

2009-02-07T13:30:00.000-08:00

Había acabado el último trozo de jamón; le dió un último trago al vino, y se levantó. La única copa en la mesa, acompañaba al plato y al tenedor. Miró el reloj, eran las 21:17. Todo acabaría pronto- pensó.

Abrió la puerta de la terraza. Los nervios aumentaban la sensación de frío. Se quitó la americana, y la dejó con cuidado en el suelo. Aflojó la corbata. Se subió a la barandilla, e inhaló por última vez la bocanada de aire más fresca y relajante que jamás había respirado. Dió un último repaso a su vida. El día en que se conocieron, la primera vez que se cogieron de la mano, el primer beso, como no, el día en que lo abandonó, ese mismo día.

Cogió impulso, notó el aire en la cara, y como la corbata temblaba, igual que él. Saltó. Estuvo toda la tarde preguntándose por esos segundos antes del fín. Eternos, tal y como los había imaginado. Antes de llegar, arrepentimiento. Por un segundo, aprendió a vivir sin ella, y sintió que nada acababa ahí.

Tu homenaje

2009-01-17T05:29:00.000-08:00

Miró por última vez hacia atrás. Satisfecho, y tras lo que a él le gustaba llamar ''su aventura'', abrió el paraguas y, bajo la lluvia de la vida, sin pensarlo, caminó sereno hacia lo que parecían las imponentes puertas de ''algún sitio mejor''...

Sense títol

2009-01-09T16:32:00.000-08:00

Com quan vas al zoo, i veus un ocellet que mai havies ni imaginat. Especial, bufó, exòtic, diferent, curiòs, gairebé inclassificable. Res més. Segueixes, conscientment i per por, quedan-te amb el típic mico de tota la vida. Estúpid, fastigós, buit, i sense personalitat.

Qüestió de prioritats

2009-01-04T07:23:00.000-08:00

Un d'ells tenia adicció a l'alcohol. El típic bar de la típica cantonada, havia passat a ser la seva primera casa. Les tardes de diumenge de partit, les nits desprès de la feina, el matins abans d'anar a treballar passava i feia un ''quintu''. La següent en parlar, era una noia d'uns 24 anys, de semblant tímid i pulcra. Ningú diria, que era una nimfòmana. L'educació conservadora i tradicionalista que havia rebut durant la seva socialització primària, havien produit en ella una mena de ''tabú'' invers respecte al sexe.

Un home fort, amb la barba mal afaitada, d'uns 50 anys, va confessar la seva adicció al joc. De bar en bar, i de casino en casino, en aquells on el permitien entrar, podia apostar sous sencers, i perdre'ls en una sola tirada, a la ruleta o al blacjack. Per últim, una senyora d'uns 55 anys, molt ben plantada, va assegurar que es podia tirar dies sencers en centres comercials, deixant la targeta de crèdit necessitada d'una descàrrega d'algun desfibrilador financer, que li fes repuntar la seva liquidat. Era una adicta a les compres.

Era el meu torn. De cop em vaig sentir observat. Les mirades d'aquells indesitjables, malalts i desgraciats, van concentrar-se en mi. Les conexions neuronals, van començar a enviar missatges de nervis, i tot el cos em començà a tremolar. Intentava agafar aire, però vaig ser incapaç de confessar la meva adicció a la xocolata.

Esperando...

2008-12-28T09:00:00.001-08:00

No sabía muy bien que deseo pedir, ni que próposito marcarse para el dos mil nueve. Se puso un vestido negro, y unas medias negras. El cinturón rojo, en medio de la cintura, a juego con los zapatos y el bolso, le hacía una figura esbelta y perfecta. Antes de salir a buscar el coche, para ir a la cena de nochevieja, apuntó sus deseos en un papel, y lo metió en su zapato derecho, rojo y de tacones altos. Allí, esperarían sus deseos a ser concedidos.

Llegó el dos mil nueve, y empezó la fiesta. Aquel trozo de folio din-a4, bailó toda la noche en aquel zapato de tacón rojo. El cava, la alegría, la música, las galas, los amigos, la fiesta, la esperanza, el baile, las serpetinas, el turrón, las neulas, la familia. El cd dejó de sonar. Era hora de irse. El alcohol había bajado lo suficiente, y estaba apta para coger de nuevo su seat negro.

Llegó a casa, se sentó en la cama, se quitó el zapato izquierdo. Al quitarse el zapato rojo de tacones del pie derecho, vio como unos trozos de papel deshecho se precipitaban al suelo. No se leía nada en ellos. El sudor del pie, enfundando en la media, y las largas horas de baile, habían borrado la tinta.

Aquellos deseos que esperaban, al azar y a ser concedidos, nunca lo serían. De nuevo, había perdido tres o cuatro deseos por el camino.

"Exit"

2008-12-16T12:51:00.001-08:00

Perdut en aquell passadís, entre el passat i el present, era incapaç de mirar cap al futur. De sobte un cartell il·luminat d'"Exit" es vislumbrava al fons d'un passadís ple d'imatges, moments, pensaments, sentiments, que semblaven ser tots records d'un passat aparentment millor.

Vaig llançar-me a córrer, amb la única intenció de fugir d'aquell passadís tormentós, i alhora especial, per aquella porta, que tenia l'apariencia d'una sortida d'emergencia. Em va donar la impressió de passar-me mesos correns fins la porta. Al arrivar, era tancada. De nou, i desprès de tres anys, no seria aquella porta, la que m'alliberés, per fi, d'aquell passadís, tètric, fred i ple de records.

Se acabó

2008-12-09T09:09:00.000-08:00

La vida és això, petites responsabilitats, que aumenten dia a dia. Una ment activa, aposta per ella mateixa, i arrisca. S'arrisca a pensar, i a dir el que pensa. Sempre he assumit que déu no existeix, que és una simple creació covard i infantil, que socialment, i entre tots, ens construim. El dolor dificil i traumàtic de perdre un èsser estimat, es multiplicaria per cent, si no creguessim en que algú ens espera al més enllà. Per alguns, aquest que espera, és un ésser suprem, creador del món. Per mí, l'unic que m'espera és el no res, la pau, la serenor, la tranquilitat d'haver fet tot bé, i no haver deixat res per fer.

Assumir aquesta idea, i afirmar-la, comporta un risc i una responsabilitat. Fins a la tomba, m'acompanyarà la sensació de dubte. El dubte, de si assumiré amb la maduressa que cal, la meva pròpia mort, sabent que allà, no m'espera ningú.

Deliris...

2008-11-25T05:14:00.001-08:00

Sense gairebé ni adonar-se'n va caure. De sobte, necessitat, esperança, nervis, anhels, desesperació. Evocació. I ara, ja només somia amb aquella gironina...

Restar aquí

2008-11-20T09:11:00.000-08:00

El senyor Martí, després de tants anys, tenia un resevat a aquella granja antiga i vella. El cambrer, un home baixet, i sense afaitar, sempre el rebia amb un ampli somriure, i l'acompanyava fins a la seva tauleta de màrmol blanc amb les potes negres, que hi havia just a la porta de la terrassa que darrere hi tenia la granja.

El senyor Martí, era d'aquells homenets tan agradables i simpàtics, que sempre filaven conversa amb algú a la parada del Tramvia, o les concentracions esporàdiques al Passeig de gràcia, cada cop que en Gaudí inauguraba algun edifici per la emergent burgesia catalana. Era molt conegut a la granja, i sempre seia a la cadira de fusta, que romania intacte per aquella eminència popular del centre de Barcelona. Tot i ser una persona afable, al senyor Martí, li encantaba gaudir de l'ombreta estiuenca de la terrassa, i respirar la llum del sol que entrava per les fulles de les moreres del jardí. ''Un café sol''. El seu café sol, i el puro de café, sempre acompanyaven al senyor Martí, en la seva lectura matinera del diari.

Aquells temps de color sípia, eren la viva imatge del desenvolupament industrial i social, de la Barcelona de principis de segle. Noves construccions, grans nuclis urbans, tradicions catalanes. El senyor Martí, que de burgués en tenia molt poc, s'havia fet respectar en els seus anys com a condutor del tramvia, que baixava dels Jardins de Gràcia, fins a La Rambla de Catalunya. Tot i la llarga jornada laboral, sempre trobava una estona per fer el seu café sol, llegint la nova premsa, que cada cop més s'obria pas entre les classes més populars i 'fotudes'.

Ell vivia al carrer de Sants, just al costat de la Plaça d'Espanya, i sempre hi feia unes quantes voltes, per no perdre el costum de caminar. Tot i el seu bastó, caminava amb una lleugeressa fascinant amb els 85 anys que li pertocaven. Sempre anava caminant fins al carrer Pelai, a fer el seu café sol matutí. Ningú sap perqué, però tothom tenia la sensació que aquell personatge afable, amagava alguna cosa, era especial.

Sempre enigmàtic, el senyor Martí, gaudia cada diumenge d''hivern, d'una llarga passejada per la platja de Gavà. Tot sol, agafava la seva bicicleta, i amb molta destressa la conduïa fins a prop de la sorra. Feia unes quantes voltes els seus pantalons de pana marrons, es treia les velles sabates, i a caminar. Conten que un dia, enamorat de la mar, i com hipnotitzat, va començar a caminar mar endins. Va ofegar-se.

Diuen que desde llavors, la seva dona, cada diumenge d'hivern porta un ram petitet de flors, i el llença el mar. Alguns, asseguren, que cada matinada, de dissabte a diumenge, un codonyer surt desde el fons del mar, prestant a la nit, en una conjunció perfecta amb el mar i el cel, la perfecció no matemàtica, resultat de la suma de la natura i l'acció humana.

Les meves ficcions

2008-11-19T05:52:00.000-08:00

M'esperava a Girona, i correns vaig anar a agafar un autobús a la Plaça Urquinaona, que em dugués fins allà. Després de vint minuts, ja s'apropava el vehicle taronja i vermell de la Sarfa. Pujà; mentre li donava el bitllet al conductor, sospitosament alegre i jovial, anava cercant una plaça on poder evadir-me de la resta de gent, i submergir-me a la meva novel·la.

Vaig tirar de la meva bossa fins a un seient, que portava les cortines 'Hansel i Gretel', estirades i sense arreplegar. Aquell matí d'estiu s'havia aixecat amb un sol imponent, i agraïa la fresqueta i l'obscuritat protectora que donaven les cortines. Mentre treia el llibre 'Empúries', vaig veure com uns seients davant meu, seia una noia d'uns 30 anys amb un nin de semblant hiperactiu i revoltós. Efectivament. La noia va seure amb cara de preocupació, i el nen veient el passotisme de la mare, va trobar en mí, la joguina perfecta. Mirant cap endarrere va començar a amargar-se darrere el seient, i tornava a sortir, per veure si l'estava mirant. A mí mai m'han agradat els nens, pero potser l'instint maternal 'lleona' s'em va encomanar, i li vaig començar a seguir el joc. Llàstima que tant ell com jo, ens cansessim l'un de l'altre en qüestió de pocs minuts.

Era el moment perfecte per fer la inmersió al meu món surrealista quotidià, que ningú aconseguia entendre, tret de la meva loca preferida. L'autobús ja arrencava, i vaig aprofitar per mirar per la finestra, fent-me servir de la mà dreta per retirar una miqueta les cortines. La llum del sol, va provocar, que quan tornès a la realitat del bus, no veiès res del que hi passava allà dins. Pàgina 56, El Comandant Armando Rampas, va ordenar la ràpida evacuació de la nau, un dels motors s'havia incendiat per culpa d'alguna mà inexperta, i el timò no responia. Aquell tros de ferro gegant, va començar a fer voltes. Anàvem directes a un satèlit en ple eclipse, i no es veia una merda cap on aniriem a parar. Una frenada, diverses voltes de campana. Fi.

Frenètic

2008-11-14T11:59:00.000-08:00

Em llevo, em dutxo, surto de casa, de casa al metro, del metro a la facultat, de classe un altre cop al metro, del metro a Correus, de Correus a mirar-me una samarreta, de mirar-me la samarreta a fer la revolució, de fer la revolució a pixar, algún cop hauré de parar a pixar, de pixar al banc, després del banc, ''el esfinter apremia'', em deixo mig rotllo al cul, després a dinar. Menjar ràpid, un Whooper doble amb patates i una Coca-Cola gegant. Agafo la safata, la buido a la paparera. Vaig a la biblioteca, unes hores d'estudi. De la biblioteca cap al metro. Europa-Fira, queda menys per arribar a casa. Sopar lleuger, 'm'he de cuidar la linia'. El pijama. M'estiro.

Silenci, calma, tranquil·litat, 'Cuando pueda, aparque'...

Meva/Nostra

2008-11-14T10:27:00.000-08:00

Venia disposat i amb ganes de explicar-vos, i explicar-me, alguna cosa interessant, alguna de les meves humils històries. Només una reflexió avui... És necessari viatjar en la solitud, que et brinda la teva bicicleta. Pero encara és més necessari, i últil el viatjar en la nostra furgoneta...

AmorT

2008-11-13T04:34:00.000-08:00

El seu nom va ser molt discutit; i es que l'animaló comtava amb tres amos. Al final el peix blau d'aletes desfetes, es va dir Lenin. No sabem ben bé perqué, si pel revolucionari, o perqué simplement, el nom els hi agradava als amos. Feliç a la seva peixera, la vida de Lenin va passar per molts estats en molt poc temps.

A les seves espatlles, l'innocent peix blau d'aletes desfetes, té un mort. Sí sí, com ho sentiu. I es que un dia, fart d'haber de compartir amb un peix, més semblat a un virus que no pas un animal, el ''cuchitril'' que tenia per peixera, va arrancar-li el cap d'una mossegada. No sabeu quina cara de tranquilitat i plaer, se li va quedar en Lenin...

Però no creieu que el peix blau d'aletes desfetes era un peix depravat i sense sentiments. Era un revolucionari d'aigua dolça, i com va dir el Che, ''tot revolucionari es guia per grans sentiments d'amor''. I efectivament, un dia vam trobar a l'animal rodejat per milions i milions de bombolles, i es que Lenin va caure rendit als peus d'una inmigrant ecuatoriana, que amb les ulleres de bucejar a la cova de Binimel·là, somiava amb ésser una sirena.

Complements

2008-11-12T04:37:00.001-08:00

Vaig agafar el primer avió que sortia cap a Menorca. Abans d'aterrar, ja sentia l'olor a sal, a mar, aquells mateixos olors que na Cristina i n'Irene ja em descrivien pel passeig de gràcia de Barcelona; els matins a les cales, les nits d'estiu pel port; en fi, un mun de records. Vaig agafar la meva bossa, no tenia pensat estar-me gaires dies a l'illa. Vaig agafar un bus, que em portaria al bell mig de Sant Lluís. ¡Bon dia! Cap a Sant Lluís? Un quart d'hora més tard ja hi era allà.

Anava passejant, mentre veia a tothom, iaies amb el cistell de la compra, iaios veient passar les noies a la plaça, nins corrents per allà, tots mirant-se un paperet que, suposà, repartia algú. Distret vaig caminar pels carrerons estrets, fins que vaig xocar amb una senyora, molt ben plantada, amb un carro de la compra, obviament llegint aquell paperet misteriós. Un cop de Tramontana, va expulsar el paper cap a l'aire, i sentint-me culpable, vaig anar darrere el paper com un boig, tres o quatre carrers més enllà. Vaig reproduir molt fidelment, la típica escena cómica de cine mut.

Vaig aconseguir agafar el paper. ''Tenda de complements de senyora: 3x2''. Vaig fixar-me en la direcció de la tenda, i just estava a l'altre banda de la vorera. Mentre creuava, vaig suposar que el 3x2, era un clar motiu, de que la crisi, també arribava a Sant Lluís.

El cas és que vaig sortir amb quatre ''coleteros'', tres pinzes pel cabell, un collaret de bisuteria, i una peineta. El que més em va sobtar, era que la Tenda de Complements de senyora, la portava un jove empresari sacerdot mig ateu.

Sensacions...

2008-11-11T10:47:00.000-08:00

Despreocupat vaig arribar a casa, directe a la meva habitació ''verda''; com quan vas en metro, i en aquells transbords infinits, acabes on toca, sense haber-ho de pensar. En obrir la porta, la primera sensació d'obscuritat; obro la llum. Segona sensació, ''no és aquesta la meva habitació''. Les meves connexions sinàptiques començaren, com focs artificials, a pensar, sinó era jo el que havia canviat, i no pas la meva habitació. Tercera sensació, estupidessa. Un gos, un tucà, un pingüí, i mil animalons més, amb el típic barret de periodista, aquell que posa ''press'', em començen a fotografiar... Quarta sensació, ''sóc negre''. Porto la meva samarreta ''Mind the gap'', els braços, de sobte negres, a l'aire. Giro el coll, també negre, cap on, no feia molt, hi havia el meu llit. Veig un calendari; 4 de novembre de 2008. Torno a gira el coll, veig una tel·livisó encesa. I de sobte, un comandament a la meva mà. Canvio de canals, i tothom és negre. L'Ana Rosa Quintana, ''negra'', el Matías Prats ''negre'', la María Teresa Campos, ''negra''. En aques moment, cinquena sensació; por absoluta.

No m'havia adonat, a les parets de la que fins ara era la meva habitació ''verda'', em trobo la mateixa paraula guixada ''Beneït''. De nou, els focs artificials neuronals, començen a encendre's, i relaciono; ''Beneït'', ''negre'', ''4 de novembre''. Ja no sóc negre. La meva habitació, torna a ser ''verda'', i meva. Per un moment, tots hem siguts negres. Llàstima, gairebé no ha guanyat, i ja em torna la sisena sensació, decepció...

Hansel i Gretel- Joan Miquel Oliver
http://es.youtube.com/watch?v=VcT2lH6LWDw